Voltors

“There is no alternative” va proclamar la Tatcher fa uns anys, fent referència a la impossibilitat de desenvolupar un sistema diferent al neoliberal. Avui veiem com, evidentment, no hi ha cap altra alternativa que trobar un altre camí.

El neoliberalisme ha fracassat i la classe obrera es sent traïda i abandonada. Davant d’aquest panorama, o l’esquerra dona una alternativa real o els voltors acapararan el descontent.

LLETRA

El “There is no alternative” trontolla.
Aires amb pudor a carronya.
El voltor busca corona.
La bandada es sent abandonada,
amb el niu ple d’enyorança de quan tot anava a l’alça.

Carronyaires que assenyalen a les aus que han immigrat.
Les declaren les culpables del fracàs d’haver aterrat.
Vols que miren cap enrere, la por els fa caure al parany.
Atrapem voltors a l’aire, fem per tots un cel més ras!

El règim un cadàver!
El canvi és imparable!
Voltors prometen vols amb límit de passatges!
El règim un cadàver!
El canvi és imparable!
Coloms ansiosos per trencar totes les gàbies!

Prometeren vols, tallaren ales.
Aletejos que no avancen
busquen formes d’enlairar-se.
L’aviram accepta el lideratge
de qui traça algun viatge
per deixar enrere el cadàver.

Carronyaires que assenyalen a les aus que han immigrat.
Les declaren les culpables del fracàs d’haver aterrat.
Vols que miren cap enrere, la por els fa caure al parany.
Atrapem voltors a l’aire, fem per tots un cel més ras!

El règim un cadàver!
El canvi és imparable!
Voltors prometen vols amb límit de passatges!

El règim un cadàver!
El canvi és imparable!
Coloms ansiosos per trencar totes les gàbies!

Voltors prometen vols amb límit de passatges!
Coloms ansiosos per trencar totes les gàbies!

Estores roges

Estores roges que guien el gaudi del turista al mateix temps que amaguen a sota la misèria i la dramàtica situació que viuen gran part dels habitants de la ciutat.

La ciutat concebuda com un aparador i no com un espai de vida. El privilegis del turista esdevenen cadenes per al ciutadà.

LLETRA

Dies refugi, escapisme, d’oasi i de recompensa; 
la sortida és el feu i la meta arribar a palau. 
El serf treu la disfressa per viure ficcions en pressa. 
Les postals són candaus, són telons ocultant l’esclau. 

Passa que s’omplen butxaques que vessen, 
que els privilegis dels guiris floreixen 
a terres fèrtils que són expropiades al poble bressol. 
Passa que s’obren les portes als guiris 
amb claus tacades pels molts genocidis, 
amb claus que tanquen refugis i obren senderes de mort…. 

Estores roges condueixen a palaus. 
Estores roges, camins sobre l’esclau. 
Seguint cants de sirenes, caiem al bell parany: 
ciutats emmurallades sense llars. 

Dies d’omplir una obra grisa, de no ignorar cap vista; 
la bellesa de l’any resumida en un sol instant. 
El serf és el turista nodrint el joglar i la fira; 
l’espectacle ha acabat i les molles tornen al plat. 

Passa que s’omplen butxaques que vessen, 
que els privilegis dels guiris floreixen 
a terres fèrtils que són expropiades al poble bressol. 
Passa que s’obren les portes als guiris 
amb claus tacades pels molts genocidis, 
amb claus que tanquen refugis i obren senderes de mort…. 

Estores roges condueixen a palaus. 
Estores roges, camins sobre l’esclau. 
Seguint cants de sirenes, caiem al bell parany: 
ciutats emmurallades sense llars. 

Baix l’estora no hi ha cap palau. 
L’espectacle que acaba sent frau. 
La muralla que ara barra el pas. 
Presidiari d’un somni que ens hem empassat. 

Estores roges condueixen a palaus. 
Estores roges, camins sobre l’esclau. 
Seguint cants de sirenes, caiem al bell parany: 
ciutats emmurallades sense llars.

Somnis soterrats

El tema és un homenatge als 30000 soldats cridats a files en l’anomenada lleva del biberó -nom degut a l’expressió de la llibertària Frederica Montseny en assabentar-se’n de l’edat dels cridats a files- que van combatre a la guerra civil espanyola contra el feixisme.

Un homenatge senzill i humil però que vol reconèixer la tasca d’uns joves que, sense cap mena de preparació, van haver d’anar a primera línia de front on, per desgràcia, molts hi deixaren la pell. Perquè sense memòria no som res, el nostre reconeixement etern.

LLETRA

Disset anys mal complits, el cap ple de desitjos, i més cara de nen que d’adult. 
Amb prou feines ha sortit de casa i el criden ja al CRIM a passar revisió. 
Una manta, un cobert, un plat fondo, espardenyes i amb més por que cap altra cosa. 
I entre abraços i riures nerviosos d’un salt puja a dalt d’aquell vell camió. 

Un viatge entre pedres, dormint a pallisses, matant les hores amb desgana. 
Ple de polls, mal vestit, mal format i sense arma esperant el moment de l’acció. 
Un “xurrusco” de pa, un tros de carn en conserva i un glop d’aigua formen la dieta. 
I amb la ment tot el dia posada amb aquells qui esperen amb ànsia el retorn. 

Un xumet a la “motxilla” i una foto a prop del pit. 
L’amulet a la butxaca i a lluitar contra el neguit. 

Somnis soterrats entre metralla i crits d’auxili. 
Joventut robada de la forma més cruel. 
Somnis soterrats combatent tancs amb escopetes 
Ho donaren tot pel bàndol de la llibertat. 

Avui seguim endavant, és el nostre llegat. 
Que aquesta és la lluita que mai s’acaba. Segueix la batalla. 
Els vostres anhels i eixa història que ens conten els paisatges 
marquen les nostres passes… 

Un xumet a la “motxilla”, i una foto a prop del pit 
L’amulet a la butxaca i a lluitar contra el neguit 

Somnis soterrats entre metralla i crits d’auxili 
Joventut robada de la forma més cruel 
Somnis soterrats combaten tancs amb escopetes 
Ho donaren tot pel bàndol de la llibertat. 

Somnis soterrats entre metralla i crits d’auxili 
Joventut robada de la forma més cruel 
Somnis soterrats combaten tancs amb escopetes 
Ho donaren tot pel bàndol de la llibertat.

La vall dels alienats

Vivim totalment alienats d’aquelles decisions que regeixen la nostra vida. Alcem la vista i només veiem rètols que ens enlluernen, edificis foscos, pantalles, herois plastificats…

“Attrezzo” que decora la misèria d’unes vides que ens han estat decidides i planificades sense comptar amb nosaltres.

Un escenari replet d’individualisme dissimulat per vincles desgastats que cal que refem en comunitat.

LLETRA

Benvinguts a l’absurd món en què tot és opac menys la vida privada.
Socialitzen l’estafa, privatitzen el guany de la feina expropiada.
On la city és teatre: decorats indecents, guies fent curtmetratges.
Lluentons i patges; guitarres que ploren darrere el miratge.

Els herois són de plàstic, els reals morts de fàstic, els parcs són temàtics.
Connectats fins a l’Àrtic, la vida social la portem dins de l’àtic.
La vivència és la imatge, el like és el vincle, youtuber el business.
La moda el viatge amb més passatgers i el més car dels passatges.

Així és la “Vall dels alienats”,
on l’horitzó és artificial…
Trenquem els murs, fitem més enllà!

És realitat fictícia!
És cert i és mentida!
Viure la nostra vida, trencar el vincle artificial, refer-lo en comunitat.

Nenas malditas en terra ingrata.
Onde o que manda ten a prata.
Onde hai vida máis barata
que a bala que a mata.

Rato é rata e cheira a podre.
A falsedade que chama á orde.
Teñan coidado coa nosa morgue,
que a voz que canta nunca morre.

Vento de inverno, dereita avanzando.
Con moito listo que vai de sabio.
Dime onde estabas nas loitas pasadas.
Agora non vale colgarse medallas.

Amor temperado e pena clandestina
para outra batalla en terra inimiga.
Camiño agochado entre as súas filas.
Espallo este canto pra erguer ás caídas.

Sinto latexos e estou vivo creo.
Co vento que aloumiña mais me corta os beizos.
Indicio de cordura que un cordeiro chame enfermo.
A quen pra escapar da morte decidiu saltar o cerco.

O meu senso repensa por que tirar dos freos.
Quen marca o camiño que todos cren correcto?
Entre perdas e renuncias combatemos dende nenos.
Polo que virá e polo que botas de menos.

Així és la “Vall dels alienats”,
on l’horitzó articial…
Trenquem els murs, fitem més enllà!

És realitat fictícia!
És cert i és mentida!
Viure la nostra vida, trencar el vincle artificial, refer-lo en comunitat.

E realidade ficticia!
E certo i e mentira!
Vivila nosa vida, romper o mundo artificial, remataremos co seu plan.

Colonitzant

Apropiem-nos de la vida que ens va ser usurpada, no hi ha cap altra solució.

Ens ho han furtat tot: el territori, els recursos, el pensament, les paraules, les identitats…

Ens han deixat només les mans perquè puguem treballar i enriquir les elits.

LLETRA

Colonitzant, despullats ens han deixat. 
Selves que no tenen arbres. Llacs que ja s’han assecat. 
Colonitzant, ens deixaren sols les mans. 
Peus descalços que no avancen, pensaments són engabiats. 

Colonitzant, despullats ens han deixat. 
Terres que no tenen vida, afluents que han silenciat. 
Colonitzant, ens deixaren sols les mans. 
Rostres ploren maquillatge, cossos que ens són expropiats. 

Colonitzant, s’apropiaren del treball 
Ofegaren les idees i mataren l’artesà. 
Colonitzant, perpetuaren el badall. 
Ulls que dormen tot el dia i a la nit estan parlant. 

Colonitzen l’escola, el joc i la infància. 
Colonitzen la por dels més grans. 
Monopoli de lobbies, finances… 
Colonitzen desitjos, mirades i somnis, 
colonitzen la fe i la moral. 
Retornem-nos la veu… 

I apropiem-nos de la vida que ens va ser usurpada, 
de la plaça, els carrers i els mitjans. 
Ajudem a que brote la vida… 
I apropiem-nos de la vida que ens va ser usurpada, 
de la plaça, els carrers i els mitjans. 
Ajudem a que brote la vida a terres cobertes de cendra imperial. 

Colonitzant, el bosc en desert mutà 
El desert s’omplí de torres, mentre els pobles s’han buidat. 
Colonitzant, pervertiren la ciutat, 
els carrers aparadors i cases buides per als bancs 

Colonitzen l’or negre amb els tancs i les bombes. 
Colonitzen cultures amb l’or. 
Monopoli de foc i violència. 
Colonitzen les notes, els mots i els colors. 
Colonitzen el lleure i el cor. 
Retornem-nos la veu… 

I apropiem-nos de la vida que ens va ser usurpada, 
de la plaça, els carrers i els mitjans. 
Ajudem a que brote la vida… 
I apropiem-nos de la vida que ens va ser usurpada, 
de la plaça, els carrers i els mitjans. 
Ajudem a que brote la vida… 

I apropiem-nos de la vida que ens va ser usurpada, 
de la plaça, els carrers i els mitjans. 
Ajudem a que brote la vida… 
I apropiem-nos de la vida que ens va ser usurpada, 
de la plaça, els carrers i els mitjans. 
Ajudem a que brote la vida a terres cobertes de cendra imperial.

L'udol

Un nou món només serà possible si ens deconstruïm com a persones. Cal assenyalar els nostres privilegis i abandonar-los. Els privilegis sempre són a costa de la privació de drets bàsics d’aquells que el sistema assenyala com a diferents.

Escoltem l’udol de totes les víctimes del capitalisme i el patriarcat, només les seves veus ens podran conduir al món que anhelem.

LLETRA

De qui és aquell arbre? Qui marca el llenguatge? Qui mostra la imatge? Qui tanca el camí? 
De qui és la terra? Qui marca l’agenda? Qui explica la guerra? Qui filtra el desig? 
De qui són les aigües? Qui assigna equipatges? Qui mostra el paisatge? Qui cuida els perills? 
De qui és l’aliment? Qui gradua la lent? Qui té el monopoli de l’acte violent? 

Vaig nàixer a un món amb privilegis a mansalva 
que sembren dol, fabriquen or. 
He decidit trencar lligams amb la matança, 
fer front a les contradiccions, escoltant l’udol… 

De totes les bruixes, de tots els heretges, de les camperoles que el foc silencià. 
Dels molts aquelarres que encenen la flama en l’obscuritat. 

De qui és el rellotge? Qui compra les hores? Qui posa el seu rostre? Qui escull el perfil? 
Qui traça fronteres? Qui doma les feres? Qui eternitza esperes? Qui estira dels fils? 
De qui és la memòria? Qui conta la història? Qui explica la glòria? Qui escull els equips? 
De qui són les armes? Qui promou batalles? Qui filtra les tanques? Qui diu què és bonic? 

Vaig nàixer a un món amb privilegis a mansalva 
que sembren dol, fabriquen or. 
He decidit trencar lligams amb la matança, 
fer front a les contradiccions, escoltant l’udol… 

De totes les bruixes, de tots els heretges, de les camperoles que el foc silencià. 
Dels molts aquelarres que encenen la flama en l’obscuritat. 

Renunciar per combatre i tancar la ferida. Assenyalo el parany l’intento abandonar. 
Renunciar per combatre i tancar la ferida. Mai més ser trepitjat. Mai més seré un gegant. 
Dibuixant utopies aprenc a traçar senders horitzontals, on tothom té el cap alt. 
Dibuixant utopies aprenc a abraçar els udols immortals, els udols més vitals.

L'últim guany

Fa referències als diferents capítols distòpics del disc, però els transforma en utopia. Descriu el món que anhelem. Un món on les llàgrimes del planeta omplin els rierols, on les muntanyes ens deixin albirar la utopia, on el mar no sigui un cementiri, el cel esdevingui ras per tothom…

Això és “Distopia”, una descripció crua d’una realitat que ens ofega i un camí cap a la utopia. Una planta que creix i arrela entre les grises ciutats.

LLETRA

Partirem junts amb la idea de qui vol cercar el tresor: 
una Terra que quan plora ompli d’aigua els rierols; 
una vall on les muntanyes ens permeten contemplar 
la utopia amb la certesa de que res ens barra el pas. 

Fem camins que obren les portes de l’avui i el demà. 
Que la mar s’expresse brava sense haver de lamentar. 
Que el vent ens done una empenta, que el cel esdevingue ras. 
Que l’udol trone al planeta, mai més sigue silenciat. 

Camí de la victòria, ens vam tornar a aixecar 
amb punys plens de fermesa i el record de l’últim guany. 
Camí de la victòria, forgem els nous embats. 
Lliçons de la memòria de qui ens va ensenyar a estimar. 

Partirem junts amb la idea de qui vol cercar el tresor: 
un món en què el lloc on neixes esdevé llar i bressol; 
viles vives sense estores, llampants de diversitat, 
on la plaça és cant de vida i el carrer és dansa tribal. 

Fem camins que obren les portes de l’avui i el demà. 
Que la mar s’expresse brava sense haver de lamentar. 
Que el vent ens done una empenta, que el cel esdevingue ras. 
Que l’udol trone al planeta, mai més sigue silenciat. 

Camí de la victòria, ens vam tornar a aixecar 
amb punys plens de fermesa i el record de l’últim guany. 
Camí de la victòria, forgem els nous embats. 
Lliçons de la memòria de qui ens va ensenyar a estimar.

Portes sense pany

“Portes sense pany” és una metàfora que intenta definir en poques paraules la trista realitat que avui dia viuen milions de persones.

El vers “Laberints amb portes sense pany” fa referència als perillosos camins que porten als murs d’una Europa fortificada per acollir qui més ho necessita i oberta al turisme de masses i al lliure mercat. Aquesta és la hipocresia que vol denunciar la cançó perquè “Se’ns refugi, no hi ha refugiats”.

LLETRA

Quan la mar és més segura, que la terra on he nascut.
Quan la bomba queda enrere, però el record em venç l’escut.
Creure que albirar la terra és haver sobreviscut
i camí de l’abraçada, la nit em condueix al mur.

Tanco els ulls i m’imagino galopant pels teus carrers,
les clivelles de la mare acaronant els meus cabells.
Tanco els ulls i m’imagino que obro les portes d’Alep,
que els xiulets no són de bala, sinó cants d’ocell.

No tenir un avui tampoc demà.
Quan viure és fugir, fugir és mortal.
Laberints amb portes sense pany.
Sens refugi no hi ha refugiats.

Quan la cua és infinita i la rua no té far.
Quan els panys són cremalleres, quan el sostre és acampar.
Quan el temps és enyorança i l’espai hostilitat.
Quan la bala que m’acaça val més que tots els germans.

Tanco els ulls i m’imagino galopant pels teus carrers,
Les clivelles de la mare acaronant els meus cabells.
Tanco els ulls i m’imagino que obro les portes d’Alep,
Que els xiulets no són de bala, sinó cants d’ocell.

No tenir un avui tampoc demà.
Quan viure és fugir, fugir és mortal.
Laberints amb portes sense pany.
Sens refugi no hi ha refugiats.

La Terra plora

Ja fa temps que la Terra plora i ens fem els suecs davant els gemecs dels glacials, la soledat dels arbres, el desnonament del panda i la tristesa aborigen. Les solucions no arribaran de part d’aquells qui s’enriqueixen d’aquest patiment. No queda cap altra esperança que recórrer un nou camí on el motor sigue el valor intrínsec de la vida.

LLETRA

La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola! 
Pintem un nou món, la reforma no avança. 
La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola! 
Pintem un nou món, la reforma no avança, 
no queda cap més esperança. 

L’ ultimàtum que no és ajornable que implora la nostra resposta, 
l’ocasió de migrar i deixar enrere aquesta cruel distopia. 
La poció redemptora és la base que entén que la gesta ens acosta 
a salpar alegrement direcció a la nostra preciosa utopia. 

Hi ha un glacial que gemega, que vessa la sang que amenaça inundar alguns camins. 
Un arbre tremola per l’ombra dels braços botxins. 
Un panda s’ensorra, ha estat desnonat, el seu temple ha estat conquerit. 
La tristesa aborigen que lluita i crida als quatre vents! 

La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola. 
Pintem un nou món, la reforma no avança. 
La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola. 
Pintem un nou món, la reforma no avança, 
no queda cap més esperança. 

Han estat necessaris molts anys per trencar el que la Terra ja unia. 
No tenim tant de temps per refer-nos. Tombar l’ecocidi és la via. 
És moment de decréixer i créixer en amor, altruisme, empatia. 
Afirmem com a nucli i motor el valor intrínsec de la vida. 

Hi ha un glacial que gemega, que vessa la sang que amenaça inundar alguns camins. 
Un arbre tremola per l’ombra dels braços botxins. 
Un panda s’ensorra, ha estat desnonat, el seu temple ha estat conquerit. 
La tristesa aborigen que lluita i crida als quatre vents! 

La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola. 
Pintem un nou món, la reforma no avança. 
La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola. 
Pintem un nou món, la reforma no avança, 
no queda cap més esperança. 

No queda més esperança! 
Trenquem la llança! 
No queda més esperança! 
El drama abraça! 
No queda més esperança! 
Darrera bala! 
No queda més esperança 
que fer un nou món! 
No queda més esperança! 
Trenquem la llança! 
No queda més esperança! 
El drama abraça! 
No queda més esperança! 
Darrera bala! 
No queda més esperança 
que fer un nou món! 

La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola. 
Pintem un nou món, la reforma no avança. 
La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola. 
Pintem un nou món, la reforma no avança, 
no queda cap més esperança.

El cant de la vida

T’imagines un món on lideressen la solidaritat i l’altruisme, sense opressions ni desigualtats? El feminisme, a El cant de la vida, esdevé una eina per capgirar el món, aquest és el nostre desig. El capitalisme i el seu aliat, el patriarcat, han portat el món a una deriva destructiva, on la competitivitat ferotge i l’individualisme lideren. La vida ha de ser la prioritat i la sororitat és la nostra fortalesa per aconseguir situar-la al centre de totes les polítiques.  “Si ens toquen a una, ens toquen a totes!” Com a tribu entonarem aquest cant a la vida.

LLETRA

Enmig de la misèria, vam trobar una nova família. 
Vam estar-nos unides, rebels, erigides i fortes. 
De la pols recollida, farem créixer una terra viva. 
I de iaies a nétes, voldrem ser la tribu que entona: 

Fem de la lluita, l’amor. 
Fem de la vida, el tresor. 
Fem de la lluita, l’amor. 
Fem de la nostra il·lusió que ara s’escolte el cant de la vida. 

Fem una bastida que ens acoste a un nou món. 
Totes juntes superem els esglaons. 
No hi ha lloc per a cap mena d’opressió. 
Feminisme per a capgirar el món! 

Trencarem les disfresses que ens encaixen en fals binarismes. 
Farem fora l’herència que mata el desig i l’eufòria. 
I que dansen els cossos sense draps ni cotilles que estrenyen. 
I de iaies a nétes voldrem ser la tribu que entona: 

Fem de la lluita, l’amor. 
Fem de la vida, el tresor. 
Fem de la lluita, l’amor. 
Fem de la nostra il·lusió que ara s’escolte el cant de la vida. 

Fem una bastida que ens acoste a un nou món. 
Totes juntes superem els esglaons. 
No hi ha lloc per a cap mena d’opressió. 
Feminisme per a capgirar el món! 

Una bastida que ens acoste a un nou món. 
Totes juntes superem els esglaons. 
Imprescindibles som des d’ara fins demà. 
Escoltem-nos per poder-los fer callar! 

Que ara el canvi ja no és tornar diners, 
que de les llàgrimes naixen plantes i oceans, 
que en les paraules hi habita tot el món 
i és la vida el nostre horitzó. 

Fem una bastida que ens acoste a un nou món. 
Totes juntes superem els esglaons. 
No hi ha lloc per a cap mena d’opressió. 
Feminisme per a capgirar el món! 

Una bastida que ens acoste a un nou món. 
Totes juntes superem els esglaons. 
Imprescindibles som des d’ara fins demà. 
Escoltem-nos per poder-los fer callar!

Distopia, a banda de ser un projecte musical, també és un humil reconeixement que volem fer des de Mascarats a totes les persones que han estat privades de llar i refugi i a tots els llocs que han estat privats de vida:

Per les persones refugiades, que s’han topat amb una Europa de formigó
Per les desnonades, que s’enfronten al negoci genocida de l’habitatge
Per les oprimides, que carreguen diàriament el pes del patriarcat
Pels pobles que veuen sobrevolar el feixisme impunement
Per les comunitats que aposten per la vida al carrer i no a la pantalla
Per la Terra, que ha estat moneda de canvi dels tractes més bruts
Pels qui ens precediren en la lluita per un món més just
Pels qui no es rendeixen i continuen lluitant
perquè la vida s’impose a la cendra imperial.